Les nostres sÀvies navigate_before close navigate_next

Mercè Ricart

88 anys

Estel Solé

35 anys

“Abans no es parlava dels avortaments. Es vivien en silenci i es quedava tot a dins”

Abans de ser mare per segon cop, la Mercè es va veure obligada a deixar l'empresa on treballava. Més de sis dècades després, la seva neta gran, l'actriu i dramaturga Estel Solé, constata que algunes coses no han canviat gaire i que el pes de la conciliació continua recaient en les dones.

TextMaria Labró Vila

FotoCristina Calderer

L a Mercè Ricart forma part de la generació que va viure la guerra amb ulls de nena, amagada sota una taula amb l’ordre de mossegar un bastó amb força entre les dents durant els bombardejos. Quan tenia catorze anys va començar a treballar en un laboratori de productes químics, i als vint-i-pocs, abans de ser mare per segona vegada, es va veure forçada a plegar perquè a l’empresa “no volien dones casades”.

Avui, amb vuitanta-vuit anys, viu a la casa familiar de Molins de Rei, on va néixer i que l’ha vist fer-se gran. Entre aquestes parets, asseguda al costat de la seva neta gran, l’Estel Solé, la Mercè parla amb la dolçor i la calma que només assoleixen les persones que han pujat tres generacions d’una família. “No he tingut la necessitat de rebel·lar-me. De joves estàvem acostumades a fer el que tocava. Potser ho veig ara que estava reprimida, perquè la vida t’ha ensenyat altres coses, però no m’hi sentia”, comenta.

Salut reproductiva Així i tot, la molinenca creu que la generació dels seus pares va criar els fills sense confiar-hi, un comportament que ella va voler trencar amb les seves filles i sens dubte amb la seva neta gran, que l’escolta i l’observa amb tendresa: “Ha estat una mare i una àvia molt tolerant. Tenim caràcters molt diferents i admiro la seva bondat i la seva paciència. Malgrat viure en un context històric dur, sempre ha tingut una acceptació positiva dels fets.

Les noves generacions tenim un inconformisme que és bo en moltes coses, però sempre en volem més i sempre ho volem millor”, comenta l’Estel, que extrapola aquesta recerca insaciable de la millora contínua en el que va viure durant l’embaràs. “Quan em vaig quedar embarassada del meu primer fill volia fer-me proves constantment perquè tenia molta por. La sanitat ha avançat molt i tens una màquina que et diu el què i voldries estar constantment informat. I això xoca amb la confiança i la desinformació amb la qual havia viscut l’embaràs la meva àvia”. En el cas de la Mercè, no va saber que tindria una filla fins que la va veure amb els seus propis ulls, després d’un part natural a casa.

El segon part, vuit anys més tard, ja va ser a l’hospital. “Llavors no sabies si tindries un nen o una nena. No et feien ecografies ni res. La llevadora et venia a visitar, i quan havia de néixer tornava i ja estava”. Assegura que ella va tenir la sort que tot va anar bé. “Abans no es parlava dels avortaments. Es vivien en silenci i es quedava tot a dins. Tot això ha canviat per a bé, igual que els parts. Llavors es morien moltes dones”. L’Estel li agafa la paraula: “Aquesta segurament és una de les diferències amb la meva generació. Les millores en salut sexual i reproductiva i poder parlar les coses. Tinc endometriosi, he patit dos avortaments i a casa ho hem patit, però ho hem viscut obertament”.

La maternitat Tot i les diferències generacionals, ser mare als anys cinquanta i ser-ho al segle XXI també planteja uns reptes similars. “Ser dona no m’ha suposat cap impediment laboral. Ara, la maternitat sí”, comenta l’Estel. Actriu, poeta i escriptora, explica que amb el naixement del seu primer fill, amb vint-i-nou anys, va viure una etapa difícil en la qual no tenia feina ni estava empoderada per buscar-la, i que amb la segona filla es va forçar a treballar més. “La nostra societat està molt mal muntada pel que fa a la conciliació, i tot i que des de la generació de la meva àvia fins a la meva hem avançat en moltíssimes coses, continuem sent les dones les que, com ella, han de deixar la feina o demanem una reducció de jornada. Tenim dret a reivindicar una expansió laboral i a no quedar-nos només amb la maternitat, tot i que respecto molt les dones que ho volen fer”.

L’Estel assegura que s’ha “permès la llibertat de perseguir els somnis” i dedicar-se al que aspirava quan era una nena, uns desitjos d’infantesa que la Mercè no va poder complir. “Ara teniu moltes llibertats i feu moltes coses que a vosaltres us agrada fer. A mi m’hauria agradat ser contacontes. I aprendre anglès”, diu la Mercè, que tot i no haver-s’hi pogut dedicar professionalment se sent orgullosa i molt feliç d’haver omplert d’aventures i cançons les vides de les filles, els nets i els besnets.

Tota una vida a Molins

Nascuda a Molins de Rei l’any 1934, la Mercè Ricart ha viscut tota la vida a la mateixa casa, al centre de la població. Quan tenia catorze anys va començar a treballar en un laboratori de productes químics, però va haver de deixar la feina per imposició de l’empresa poc després de casar-se. Dedicada a cuidar la família, assegura que ha tingut una vida molt feliç tot i que ha envejat una mica “la llibertat de què gaudeix el jovent ara”.

Tanca

close
navigate_beforeAnterior