L’Adama Balde només coneixia de vista l’Alpha Sabaly quan li van dir que s’hauria de casar amb ell. Tots dos vivien en un poble del Senegal, Teyel, i allà la tradició era que els pares acordessin els matrimonis dels seus fills. “El seu pare va venir a casa del meu pare i li va dir que volia que la seva filla es casés amb el seu fill”, recorda ara aquesta dona de 59 anys, que mai es va plantejar si era el que volia o no. “Sempre trien els pares i mares, ells manen. Es fa i ja està, jo ho respectava”. La Marta, la seva neta de 12 anys, comprèn les tradicions dels seus avantpassats, però no les comparteix. “És igual si l’home té 50 o 80 anys, si l’home vol una dona, va als seus pares i els diu: «Jo em vull casar amb ella», i ja està”. “A mi no m’agrada, perquè les dones no poden donar la seva opinió. Pot ser que li agradi algú altre i no pugui”, lamenta.

Diferències generacionals Per això la noia té clar que, quan sigui gran, ella escollirà amb qui passarà la resta de la seva vida: “No vull que em triïn el marit”, deixa clar. Però l’Adama, que és d’una altra generació, no opina igual. Ella va ser molt feliç en el seu matrimoni i, des que va traspassar el seu home fa uns mesos, sent un buit molt gran. “Vaig estar amb ell des que em vaig casar fins al dia que va morir. I tot va anar bé, perfecte”, afirma la dona, que creu que la seva neta també hauria de seguir el que li dictin els seus progenitors. “Jo faré el que vulgui. A mi el meu pare no em dirà res, ho sé de sobres; la meva mare no ho sé…”, replica la neta, que té molt clar que això només serà decisió seva.

Amb tres fills i vuit nets, l’Adama fa més de tres dècades que va arribar a Catalunya. Van viure al Masnou (Maresme) i a Arbúcies (La Selva), fins que van trobar el pis on continuen vivint ara, al barri de Can Gibert del Pla de Girona. Amb 47 anys de diferència, les opinions de l’àvia i la neta són representatives de l’evolució que s’ha viscut arreu del món, especialment en tot allò que fa referència als drets i llibertats de les dones. “Ara ha canviat tot, allà també”, certifiquen. Per exemple, quan l’àvia era jove, només podia sortir amb la seva germana gran, però ara les dones senegaleses poden anar i tornar sense tantes restriccions, malgrat que per a la neta no és suficient. “Tenen més llibertat que abans, però aquí les dones són més lliures. Allà no, són més tancades i van més tapades. No està ben vist que vesteixin com homes, amb pantalons”.

L’àvia és musulmana i va decidir començar a portar el vel fa uns anys, després de fer un viatge a la Meca. “Diuen que el cabell és de les coses que més atrau l’atenció dels homes. Hi ha moltes nenes que ja porten vel als 7 o 8 anys, o moltes adolescents que ja se’l posen. Però és la decisió dels seus pares”, puntualitza la Marta. La jove té clar que, en el seu cas, ho triarà ella. “A mi no m’agrada portar el vel i ho saben de sobres”, recalca. I l’àvia se la mira amb els ulls oberts. “Jo crec que cap de les netes que tinc aquí el portarà!”, admet, i l’Adama mou el cap a banda i banda.

Asignatura pendent Malgrat l’avenç dels darrers anys, per a la neta hi ha una assignatura pendent: els drets del col·lectiu LGTBI. “Hi ha pares que no ho accepten, al Senegal no està ben vist”. Però ella defensa la llibertat individual per sobre de tot: “Per mi, veure una dona amb una altra dona és normalíssim. Que cadascú faci amb la seva vida el que vulgui”, subratlla la noia davant la mirada de l’àvia, atònita i orgullosa alhora.