Les nostres sÀvies navigate_before close navigate_next

Inés Rigau

81 anys

Sara Bey

12 anys

“Ens repetien que havíem d’arribar verges al matrimoni. Era sagrat”

A l'escola les monges només li parlaven de la virginitat. Gairebé set dècades després, a l'escola de la seva neta, que ara té 12 anys, es fan xerrades sobre sexualitat. L'educació sexual que han rebut l'una i l'altra reflecteix els canvis socials viscuts.

TextMaria Garcia Moreno

FotoDavid Borrat

Amb 81 anys, la Inés Rigau continua exercint de jutgessa de pau a Salt. “Fa més de 25 anys, ja, i encara faig dos casaments a la setmana”, recalca. La seva vitalitat és envejable: ningú diria que va néixer en plena dictadura, el 1941, en aquest petit poble del Gironès. Ella és de les dones que només ha estat amb un sol home tota la vida: el seu marit, Joan Manuel Bayo, que va morir l’any passat. “Haguéssim fet 56 anys de casats!”, destaca amb enyorança. Té gravat l’instant que es va enamorar d’ell: quan li va agafar la mà per treure-la a ballar. “Vaig sentir com una pessigolla, va ser com un fletxassu”. Ell treballava a Madrid per a l’empresa Estandard Eléctrica, i el van destinar a Salt. S’hi havia de quedar només unes setmanes, però quan va conèixer la Inés, va decidir canviar el rumb de la seva vida per sempre.

Educació sexual La saltenca va estudiar al col·legi de monges de les Dominiques, on sovint els repetien que s’havia d’arribar verge al matrimoni. “Això ho teníem sagrat, sempre deien: s’ha d’esperar. I, de vegades, que en parlàvem amb les amigues, després ens havíem d’anar a confessar perquè havíem tingut mals pensaments”, recorda rient. I ella va complir-ho al peu de la lletra. “La primera nit de casats el meu home em va dir que tota la vida m’ho agrairia perquè ell havia sigut el primer”, confessa. La seva neta Sara, de 13 anys, escolta el seu relat amb un somriure. Tot i que és molt jove, és un tema del qual de vegades parlen tant amb les amigues com a l’escola La Salle de Cassà de la Selva, el poble on viu. “Al col·legi és una mica tabú, i quan els nens senten la paraula, comencen a riure o parlar entre ells. Però justament aquest any les xerrades del col·le són més sobre relacions sexuals”.

La Inés celebra la llibertat que hi ha ara per escollir parella o decidir separar-se; malgrat que creu que, potser, ens hem passat de frenada. “En aquell temps era massa exagerat. Però ara el que hi ha… s’ha desmadrat una mica massa. Perquè una nit surts, veus un noi una mica guapo i per què has de fer l’amor? No ho sé… per a nosaltres el sexe es reservava per al matrimoni i només amb un home. No com ara, que avui m’agrada aquest i demà un altre. Ho trobo una mica exagerat, però ho respecto tot”, deixa clar.

La seva neta, tot i la joventut, hi està d’acord. “Ens hem passat, ara coneixes una persona i ja directament… però no, primer hi hauries de parlar”, valora amb una mica de vergonya. Pel que fa a l’homosexualitat, la Inés certifica que abans es veia diferent. “Sempre n’hi ha hagut, recordo aquí un home de Salt que tota la vida havia sentit a dir que ho era. Abans, quan eres petit, semblava com una malaltia que es podia curar, però és natural”, defensa. I la Sara reprova el que sent. “Em sembla molt malament que es considerés una malaltia, tinc familiars i amics que ho són. I em sembla malament que hi hagi gent que tingui por de dir què és”.


L'exemple del futbol Malgrat que va néixer i créixer en una època plena de limitacions, la saltenca no creu que hagi patit mai discriminació per ser dona. En canvi, la seva neta sí. “Abans, a primària, el futbol era només per als nens. I si alguna noia com jo o altres demanàvem per jugar, ens deien que no o ens posaven a l’equip dolent. Ens vam queixar al professor perquè no era just, i ara ja ens accepten. Han vist que podem jugar igual de bé que ells”, recalca amb satisfacció. I les dues consideren que, tot i que tenen els mateixos drets i llibertats, els homes i les dones no són iguals. “Crec que hi ha coses que són només per a homes, i d’altres, com tenir fills, cosa de dones. Podem fer-ho tot, però a mi em sembla que hi ha coses més adequades per a homes i altres per a dones”, defensa la Inés. I la Sara assenteix. “Sí que crec que si una noia es vol vestir com un noi o si es vol tallar el cabell, també pot. Igual que si un home vol pintar-se les ungles. Crec que hi ha coses que podem fer els dos, però coses que no”, conclou.

Tres generacions d'actrius

Quan la Inés tenia 7 anys va fer la seva primera obra de teatre amb les amigues de l’escola. Els va agradar tant que fins als 24 no van parar de representar tota mena de textos. Però ho va haver de deixar al casar-se: al seu marit el van destinar a Algèria i Lisboa. Però quan va tornar va ajudar a fundar l’agrupació teatral ESTIL (Espai Selecte Teatral i Literari), amb els mateixos companys de trenta anys abans. Ara, la seva filla Agnès i la seva neta Sara segueixen les seves passes i totes tres formen part del grup El Safareig. 

Tanca

close
navigate_beforeAnterior